Puedo vivir una larga vida como si yo fuese:
Un circulo sin cerrar
Una boca sin labios
Un corazón que no late
Una llave rota
Una pluma sin tinta
Un ave sin nido
Una jaula sin puerta
Un pez sin agua
Una guitarra sin cuerdas.
Sin ilusión, sin esperanza, con lágrimas en los ojos, no podré ver que puedo cerrar el círculo, dibujar una boca con mi alma y besar y besar.... y hablar, en lugar de callar, lo que siento.
Parar, prestar atención y escuchar mi corazón cómo late.
Abrir la puerta sin llave, salir de mi jaula abierta y encontrar un nido en cada rama.
Tirar al pez en el mar y gastar mis últimas monedas en unas cuerdas para mi guitarra.
Ahora mis ojos chispean, no por las lágrimas, sino por la ilusión y la pasión de tener un día, aunque sea el último, para disfrutar, escuchar y hablar al mundo.
Es mi último día, mis últimas horas.....
Y así cada día,
Y así cada hora,
Y así cada segundo.
Gracias por lo vivido hasta ahora.
Em vaig quedar pensant molt sobre esta idea despres de la nostra darrera conversa, estimada.Em va sorprendre la manra tant diferent que teniem de vore-ho.
ResponderEliminarNo sento que puga haver un últim dia, ni encara que m'ho diguera un metge després d'unes proves exhaustivissimes. Sento que ha d'haver-hi un últim instant en el qual jo no voldria correr a fer res que no haguera fet ja. Només voldria estar amb mi, perque en este ultim moment soc l'unica persona amb la que vull estar. I aixo no és un manifest sobre l'egoïsme sino l'essencia de la meua vida destil.lada, perque en eixe precís i preciós moment tots aquells que estimo estareu dins de mi, del meu instant i sincerament, no voldria res més.
Gemma.
Quin gust poder seguir la nostra conversa¡
ResponderEliminarLa meua reflexió va dirigida a com viure la vida, no a com preparar-se per anar-se'n. Si jo visc la vida , cada dia, sentint la posibilitat, de que és l'ultim, i senc que quasi tots els temes que puga tindre pendents no són rés prioritari, i que si no es fera no passaria rés, el color de la meua vida canvia. Si em dedique a fer aquells coses que són imprescindibles, sols pel fet de elegir, ja està donant-me una oportunitat de sentir el que estic fent, amb la perspectiva temporal, com si fós una meditació sobre la impermenència de la vida. Solventar els temes que puga sentir que estàn pendents i per damunt de tot, agraïr a la gent, tot el que m'ha donat. No vull esperar a fer-ho i que per qualsevol imprevist, la vida no m'ho permiteixca.
Estic d'acord en que sols podem estar amb nosaltres, i en que no em faria falta res més. Tot el viscut està en mí, en cada moment, i tota la gent forma part de cada instant.
I deu de ser per l'apego a la vida que tinc que m'agradaria estar en el moment d'anar-me'n amb la gent que estime, amb la seua presència, com un homenatge a tot el viscut i d'agraïment cap a ells.
Gràcies per estar en mí.
Una besaeta
Me encanta tu poesía, es muy generosa.
ResponderEliminarun beso
oscar
La generosidad de la poesía está en los sentimientos que transmiten. Cuanto más generosa soy con ellos, más me dan....
ResponderEliminarY si al leer un poema, siento algún sentimiento, esta generosidad se multiplica por tantas personas cómo lo lean.
Gracias por leer mis sentimientos.